CREC QUE EL MEU FILL TÉ DISLÈXIA: SIGNES D’ALERTA

La dislèxia és un trastorn de base neurobiològica que comporta una dificultat específica i inesperada per l’aprenentatge de la lectoescriptura. Els infants que la presenten han tingut una escolarització normal i sense dificultats, ja que aquestes apareixen quan s’introdueix l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. La dislèxia no està relacionada amb la intel·ligència ni amb cap dèficit sensorial i/o neurològic, el desenvolupament és normatiu en tots aquests aspectes.

Aquest trastorn es dóna a conseqüència d’un dèficit en el component fonològic del llenguatge, i es caracteritza per la dificultat en reconèixer les paraules amb una precisió i una velocitat adequada, així com per la presència d’un dèficit significatiu en l’ortografia. A més, també pot afectar a la comprensió lectora, conseqüència de les dificultats per accedir a les paraules, i a l’hora d’adquirir nou vocabulari.

Si bé és cert que cada cop la dislèxia és més coneguda per pares i mestres, encara queden falsos mites i creences que poden alertar-nos sense motiu. Així doncs, a continuació s’exposen una sèrie de signes d’alerta que hem de tenir en compte:

Educació infantil: en aquesta etapa és quan es comença a introduir la lectoescriptura. Tot i que en aquests cursos la informació acostuma a presentar-se encara molt visualment, es poden apreciar dificultats en:
o Consciència fonològica
o Denominació espontània
o Integració i automatització de seqüències
o Aprendre a representar les lletres i els números
A més, hem de tenir en compte la presència d’antecedents familiars per tal de valorar possibles dificultats en la lectura i l’escriptura de l’infant.

• Educació primària: els aprenentatges acadèmics es basen cada cop més en les habilitats lectores, per tant és en aquesta etapa on les dificultats en la lectura són més visibles. Els problemes que acostumen a observar-se són:
o Dificultats en l’adquisició de la lectura
o Precisió i velocitat lectora alterades, però normalment amb bona comprensió
o Errors tant en l’ortografia natural com arbitrària
o Poc domini dels signes de puntuació
o Estructura del discurs escrit amb poca continuïtat i coherència
És en aquesta etapa quan es recomana fer un diagnòstic si es tenen sospites d’un trastorn d’aprenentatge específic en la lectura.

• Educació secundària: arribats a aquest punt, els alumnes reben gairebé tota la informació a través de textos escrits. Per tant, és molt important que s’hagi fet un treball previ, en cas de detectar-se dislèxia, per ajudar-los a compensar les consegüents mancances. Tot i això, en aquesta etapa les dificultats que es poden apreciar són les següents:

o Precisió lectora adequada, però poca velocitat
o Ortografia arbitrària no integrada, moltes faltes d’ortografia
o Evocació de paraules alterada
o Seqüències verbals i/o numèriques no automatitzades
o Comprensió lectora afectada segons la longitud i el tipus de text
o Ús inadequat o nul de signes de puntuació

• Adults: actualment, amb els coneixements i els avenços dels quals disposem, és poc freqüent diagnosticar una dislèxia a l’edat adulta. Tot i això, donat que la dislèxia és un trastorn crònic, se segueixen observant certes dificultats, sobretot en:
o Errors ortogràfics
o Estructura del discurs escrit
o Poc interès per la lectura
o Aspectes emocionals i afectius

Quan s’observen alguns d’aquests símptomes, cal parlar-ho amb els mestres per tal de compartir punts de vista i possibles opcions per procedir. Si la sospita és compartida, el més adequat és acudir a un centre especialitzat per tal de fer un diagnòstic i valorar el grau de les dificultats. A més, cal tenir en compte que la detecció i la intervenció precoç són claus per treballar específicament aquestes dificultats i per donar eines d’acompanyament i suport tant als pares com als altres agents educatius.

Odila Segura- Psicòloga Educativa